El blog del programa EFEC

Educació Financera a les Escoles de Catalunya

Comentari d’un voluntari del programa EFEC

Escrit d’en Carlos Oliva Vázquez de Novoa, voluntari d’EFEC:

DSC00364

“Fa molts anys (i panys) que sempre he estat lligat al món de l’ensenyament. Primer com alumne, és natural, al Col·legi de La Salle Bonanova, i després com a mestre, quan impartia classes a una escola per pagar-me els estudis a l’Escola Superior d’Enginyers Industrial de Barcelona i més posteriorment impartint classes i tallers de formació al mateix personal, dins del Banc de Sabadell, i classes particulars de Matemàtiques, Física i Química, i Francès. I és per això que sóc voluntari ara dins de l’EFEC: purament i simplement perquè m’encanta donar classe.

L’experiència és variada: des dels inicis, amb una marcada disciplina i autoritat reconeguda del “mestre”, que permetia “oblidar” tot el que no fos el contingut científic intrínsec de la pròpia classe i la millor forma de fer-ho arribar als alumnes, passant per les classes a adults interessats, més si cap, que el “mestre” en rebre els coneixements esperats, fins a la situació, si és que es pot estandarditzà així, actual en què la majoria d’alumnes, per perversió del sistema que els designa com a ensenyats obligats en la branca d’ESO, han perdut bona part, o tot, de l’interès per seguir amb un mínim d’esforç i atenció, tot allò que se’ls pugui impartir. Malauradament, a més, en molts casos, el tema degenera fins a arribar a situacions de franca indisciplina i mal carament que fan impossible una convivència natural entre mestre i alumne.

D’ençà que sóc voluntari de l’EFEC m’he trobat amb un ampli ventall de les situacions anteriors que van des de la normalitat fins a verdaderes bastant desaforades pel comportament de l’alumnat, amb perjudici de la qualitat de l’ensenyament proposat, i amb un sentiment d’angoixa per vergonya pels altres envers als mateixos mestres que, dia rere dia, han de suportar impotents aquestes situacions impròpies per a la seva dignitat.

Podria classificar i relacionar fàcilment el tipus d’escola (pública, privada, etc), el tipus d’entorn familiar i social i els resultats de l’experiència des del punt de vista comentat. Però és massa simplificador i demagògic, i la realitat mostra que no és una funció mono variable i de primer grau, simplement amb proporcionalitat directa, i que al final tot depèn de multitud de factors, però que n’hi ha un que és un coeficient de summa importància: la relació disciplinària entre alumne-mestre que en tota la seva organització, l’escola adopta.

M’agradaria mencionar una de les experiències més positives que he tingut, a l’Institut de la Font del Ferro, a Palafolls.

L’Institut va programar dos tallers diferents a la mateixa hora i dia. Per evitar haver d’utilitzar dos voluntaris cada cop, se’ls hi va contra proposar de moure un dels tallers a un altra hora o dia, o bé, ajuntar les dues classes. La contraproposta, en el sentit d’adjuntar les dues classes, va ésser acceptada, i per tant, duta a terme.

Arriba el dia del taller.
Es reuneixen doncs, en la sala d’actes de l’Institut (una classe més àmplia i ben equipada en informàtica). Faig repartir els dossiers per a cada alumne, ja prèviament preparats i tot de sobte em reapareixen els dubtes sobre si l’opció triada d’ajuntar les classes podrà arribar a bon port, doncs experiències recents en aquest tipus d’escola i de presumiblement situacions d’entorn social i familiar semblants, han representat experiències no massa agradables, i amb menys de la meitat d’alumnes!

Els mestres, presents i la cap d’estudis presidint, donen la sessió per iniciada, reclamant l’atenció sobre la meva pròpia presentació i la del tema a tractar en aquell taller. Es fa el silenci i començo….. continua el silenci…… Segueixo…. i així … i així…. amb alçades de mans per preguntar algun dubte, per repetir quelcom, per aclarir quelcom no ben explicat, no ben comprès, …. amb riures discrets seguint alguna petita broma inclosa en el meu discurs…. i així fins al final…. una classe pràcticament perfecte. Estic agradablement sorprès. He retrocedit als meus anys d’ensenyant a l’escola, o més tard, a adults. Què fàcil és quan tothom hi posa el que cal!

Demano qui són els delegats de classe. Els crido a la palestra, i els hi dic que com que no puc donar la ma a tothom, els hi dono a ells en representació dels seus companys per agrair la seva atenció i desitjar que el que he explicat els hi pugui ser d’utilitat en el futur. Dono doncs el taller per finalitzat. Aplaudiments dels alumnes, represa del murmuri normal i desfilada de sortida. En passar davant meu, alguns s’acomiaden amb un “adéu i gràcies”, o senzillament un somriure.

Els mestres es queden encara un moment amb mi. Parlem del taller i no puc menys que expressar la meva felicitació per haver assolit un grau tal d’atenció i respecte. Són conscients de tenir un bon grup i personalment crec que la part més gran de l’èxit correspon a la seva labor i la de la direcció del centre que ha sabut transmetre aquest sentiment de disciplina col·lectiva i respecte. Quelcom tan elemental i senzill i tan complicat alhora.

És evident que entre els alumnes n’hi havia d’interessats, de neutres i de totalment apàtics respecte dels temes tractats. Però tots imbuïts del respecte envers l’activitat i l’oficiant. I això és on resideix el mèrit de l¡equip d’ensenyants del centre.

Com diuen a França, un “FORT BRAVO” per a tot el grup, i el meu reconeixement i respecte personals”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 25/03/2014 by in Català and tagged .
%d bloggers like this: